Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 1845-Vil.la Joana, 1902) fou poeta i sacerdot. S’inicià com a vicari a Vinyoles d’Orís, per més tard ser capella de vaixell a la Companyia Transatlántica i finalment a la capellania privada de la residencia del marquès de Comillas. Coronat a Ripio, i desprès de l’èxit de Canigó, el 1886 emprèn un viatge a Terra Santa com a pelegrí a la recerca de la perfecció espiritual i del qual va tornar trasbalsat. Fou el començament de la davallada: amb una forta crisi espiritual i acusat de malversació de fons i de practiques poc ortodoxes, el tribunal eclesiàstic de Vic li retirà les llicències sacerdotals i no fou rehabilitat fins que el 1898 signà la retractació. Malalt i afeblit per la tubercolusi, morí el 10 de juny als cinquanta-set anys, ara fa més d’un segle. Fou enterrat de manera multitudinaria amb el reconeixement implícit que havia mort el poeta nacional de Catalunya. Amb una ingent producció, Verdaguer és autor d’obres tan conegudes com L’Atlàntida (1878), Idil.lis i cants místics (1879), Canigó (1886), Pátria (1888), Dietari d’un pelegrí a Terra Santa o la tan coneguda oda A Barcelona. Del mateix autor, tusquets editors ha publicat el volum En defensa propia (L’Ull de Vidre 2), una fita cabdal del periodisme i de la prosa en llengua catalana contemporanis.